A reveure, histrionisme desesperat!!!

El jorn casa amb el preu i la vàlua dels empelts reals que tinc el privilegi de viure. De mica en mica, la normalitat vessa aqueixa bassa d'oli que intente que la meua vida acomplesca novament, encara que reconec la meua tendència darrera a l'histrionisme desesperat. L'intente corregir. Amb astúcia de pacient persona que desitja l'armistici amb una ment que manta vegades rellisca amb inutilitats  supernumeràries. Bé, tampoc ho negue, intente inserir totes aquelles experiències i reciclar-les en un detritus ennovat: ganes de viure barrejades amb el pimentó picant que és la rebel·lia ben entesa, la utopia de voler ser i pensar empàticament en el benefici d'una existència, vida millor.
    
   Encenc ara mateix un cigar plegat, debat mentalment la bonesa de les paraules suara escrites. Tampoc importa molt un judici massa instantani al voltant del fet d'escriure. Pense que es més ver tan solament el fet, l'acció. Després, l'eternitat ho posarà tot al seu just lloc. Les runes d'aquesta imatge poden ser-ne l'exemple. Allò que sembla més important no ho és, és el fet d'observar més enllà d'allò obvi, material. Un simple filferro traspua a la fotografia un caràcter especial: un dibuix eteri on tothom veia runa. El jo creador va saber elevar l'anècdota a essència. És com allò de l'histrionisme del qual suara feia referència. A voltes la part diu el tot. Podria, seria més higiènic, valorar l'alt preu que estic pagant donant més valor a una part pel tot. El tot sóc jo, el rapsode, el poeta, la persona. Moltes moltes em distrac amb l'anècdota i deixe arraconat el valor ver. En fi, el jo i les seues purgacions...  

Comentaris

Entrades populars