Ara que l'elegia és una utopia i que som vius, aprofitem la cançó de l'alegria que és com dir que tu i jo som elets pel destí a imaginar una melodia adient per a l'espai i el temps que ara vivim. No costa ni és car, ja que vius hi vivim aquest ondulant passeig pel viscut: què et puc contar/cantar? Deixe enrere allò que no m'agrada, no cal redundar en coses on la cançó dissona, la fan melodia avorrida. Una cosa: encara visc! Això importa, fa que la cançó continue. Una altra: tu també vius! La lletra de la meua cançó s'alegra. Demane poc més: que de mica en mica ens acoblem i composem una cançó comuna no per això feta dels mateixos sons, sinó composada per i per a nosaltres dos. Sentits i sentiments comuns units pel fible essencial d'allò que ens importa, fa important allò que vivim... -disculpa'm ara la salut, una breu intemperança m'obliga a deixar en suspens la reflexió, et deixe una cançó i aquestes breus ratlles, més endavant continuaré...- de la promesa en faig norma i continue: important és que les lletres d'aquesta missiva siguen veres, en el sentit d'autèntiques, pròpies de qui les escriu, -¿veritat que fan emoció?- tan sols volia fer-te esment una cosa que per a mi és important: la teua felicitat. Sembla un poc cursi, però ni molt menys. Cantem i serem cantats... crec que tot aquest esforç no pot caure en sac buit, amb un sentit gens declinatori, o siga tremebund: ja sabeu, no sóc amic dels pleonasmes massa exagerats, ni tan sols com a figura merament retòrica. Res, que la melodia d'aquest rapsoda és viva i com a viva, alegre i deixe per a la intempèrie els "jocs florals" de l'elegia.
Comentaris